L’apicultura és una disciplina
ramadera on intervenen tres elements íntimament relacionats: les abelles, les
plantes amb flors i els apicultors.
El protagonista indiscutible és l’abella
que, gràcies al seu esforç, treball i generositat, fa possible la fructificació
d’un gran nombre de plantes presents en els nostres cultius i ecosistemes
silvestres, així com l'obtenció dels productes apícoles.
Els apicultors són
els ramaders i els que tenen cura d’aquests animalons que, si bé són molt petits, mereixen una atenció especial tant sanitària com de prudència, ja que
la picada de més d’una abella ens pot dur directament a l’hospital.
Des de temps immemorables, a l’abella se l’ha tingut en gran estima ja que proporciona mel i altres
productes amb unes excel·lents propietats. L’interès dels humans per la mel i
altres productes apícoles devia ser molt gran ja que en civilitzacions com
l’egípcia, l’abella formava part de la vida de les divinitats i fins i tot
s’emprava en el procés de momificació amb els propolis.
El seu ús antisèptic donava
encara més interès en els productes, i els apicultors estaven molt ben pagats.
Podríem dir que els primers transhumants van ser els egípcis que col·locaven
els ruscs als vaixells que viatjaven pel Nil a la recerca de plantes amb flors.
Les arrels de l’apicultura són
tan ancestrals com les de la ramaderia en sí, considerant l’apicultura una
activitat ramadera, bàsicament lligada a la transhumància per tal de què hi
hagi un aprofitament més gran de les diferents floracions silvestres i conreades.
Té una importància fonamental per al desenvolupament rural, l’equilibri
ecològic i constitueix la base per a la conservació i la diversitat de les
plantes que depenen de la pol·linització.
Per tant, la transhumància té
doble finalitat:
1. Buscar les zones en què la floració és òptima per tal
d’afavorir la producció de mel durant tot l’any i que no es quedin sense
aliment a l’hivern.
2. Pol·linitzar zones mono florals (ex. el taronger) a través
de les abelles perquè afavoreixi la pol·linització per manca d’insectes.
Les mels obtingudes d’un mateix
rusc depenen de la ubicació d’aquest, poden ser, monoflorals o de milflors (poliflorals),
segons la floració del lloc. Així, per exemple, la mel obtinguda de prats de muntanya, és de milflors degut a una biodiversitat vegetal i la
mel obtinguda d’una plantació de tarongers serà òbviament mono floral.
El trasllat de les abelles és
a la nit, ja que cap al tard es reuneixen al rusc i és la manera de
recuperar-les totes tancant la piquera (porta). El trasllat de l’abellar (conjunt
de ruscos) es recomana fer-lo en un vehicle obert per tal de què les abelles no
passin massa calor i no s’ofeguin. Alhora, cal prendre precaucions en el
trasllat ja que és una càrrega perillosa (penseu que en un sol rusc – conjunt
format per un eixam, el recipient que el conté i els elements propis necessaris
per a què sobrevisqui -, hi podria haver fins a 50.000 abelles!). Es recomana
que el faci el mateix abellaire, i no pas terceres persones que
no entenguin d’abelles.
Una vegada al lloc escollit,
s’hauran de deixar les arnes ben col·locades i preveure una base contra la
humitat, s’hauran d’orientar a sud, tal i com elles farien, i s’han d’obrir les
piqueres immediatament per tal de què les abelles es puguin orientar i puguin
començar a treballar com cada dia. Les abelles exploradores necessitaran un
temps per orientar-se i aleshores aniran a buscar flors, investigant el
terreny. Una vegada localitzades les flors, tornaran al rusc per informar a les
altres abelles mitjançant una dansa, d’on es troba el menjar, a quina distància
i de quina qualitat és.
I així, amb aquesta activitat,
aconseguirem que el procés d’elaboració de la mel no afluixi i ajudarem a què
les abelles puguin alimentar les seves cries portant pol·len al rusc, evitant l’aturada
de la posta de la reina, per falta d’entrada d’aliment.
Quan l’estiu s’acaba és hora de
canviar de nou i tornar a l’assentament d’hivern on, amb una mica de sort,
començaràn a florir les plantes més tardanes com l’heura (Hedera hèlix),
la sajolida (Satureja montana) o la olivarda (Dittrichia viscosa)
en zones del Pallars Jussà, per exemple.
Sabíeu què?
A part dels insecticides
sistemàtics en els camps de cultius, hi ha un enemic natural de les abelles que
és un altre insecte de l’ordre també dels Himenòpters, anomenada Vespa
Velutina, originària del sud-est asiàtic que va penetrar a Europa el 2004 a través
de França i recentment s’ha vist la presència a la comarca de la Garrotxa.
Aquesta vespa és dues vegades més gran que una abella i és una depredadora
voraç que, a part d’alimentar-se de les abelles, també deixa la colònia amb un
30-40% menys de larves, fent que tota es debiliti, incrementant encara més
la seva absència!
El zoom…
L’evidència més
antiga coneguda de la utilització de ruscs en la pràctica apícola, prové de les
arnes cilíndriques de fang que vénen de l’antic Egipte. Encara avui en dia, arreu
del món, hi ha països que venen la mel a les farmàcies, valorant llurs
propietats medicinals; per contra, en d’altres indrets, et venen glucosa
etiquetada com a mel.
Article a càrrec de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la
revista La Borrufa del mes de desembre.
Enllaç: https://monnaturapirineus.net/tag/abelles/
