Què és la Gelea Reial?
La gelea reial és una substància de
suau color groc i viscosa, barreja de nèctar, aigua, saliva i hormones,
segregada per les glàndules hipofaríngies i mandibulars de les abelles obreres
joves (entre 5 i 15 dies), per alimentar les abelles reines durant tota la vida,
les larves reals i les larves comunes, només en els primers tres dies. Així
l’abella reina creix d’un 40 a un 60% més que les altres abelles, diposita més
de 2.000 ous al dia i viu una mitjana de 5 i 7 anys, respecte dels 40 dies de
les obreres. Un rusc sencer produeix aproximadament 500 g de gelea reial amb el
nèctar d’uns dos milions de flors.
Història
Durant
segles, milions de persones arreu del món l’han fet servir com a antibiòtic,
energitzant, potenciador sexual i fins i tot per retardar l’envelliment. Els
seus efectes terapèutics, relacionats amb especulacions, mites i tradicions,
s’extrapolaven de les abelles als humans, ja que hi havia poca informació
científica contrastable. La primera referència escrita data de mitjan segle
XVII, de Jan Swammerdam, anatomista i zoòleg holandès, qui observava el
comportament dels insectes. El 1933, el premi Nobel F. Bergius va intentar
analitzar-la estudiant-ne la composició, i la va trobar tan complexa que ho va
deixar córrer. L’any 1938, M. Boyer de Belvefer va fer un estudi científic i
metòdic sobre els seus efectes rejovenidors, i la va administrar a animals amb
resultats destacables, però només va aportar informació empírica.
Aparentment es va fer molt popular quan el papa Pius
XII va prendre durant alguns dies un extracte de gelea receptat pel doctor
Galeazzi, que li va produir un ràpid efecte restaurador i enfortidor. Però el
cost elevat, la dificultat per conservar-la un cop extreta i l’oposició de la
medicina occidental, van debilitar-ne el consum, fins que van arribar les noves
tecnologies. Encara ara se’n fan hipòtesis i suposicions, que la converteixen
en un aliment misteriós i alhora fascinant.
Composició
Avui
tenim més informació sobre la seva composició, encara que gran part està per
descobrir:
- Es tracta d’una substància àcida amb
un pH pròxim a 3,6.
- Aigua:
és el seu component majoritari, entre un 60% i un 70%.
- Proteïnes:
constitueixen entre un 9% i un 18% (fins a un 45% de pes sec), inclou tots els
aminoàcids essencials.
- Hidrats de carboni:
de 7 a 18%, compostos principalment per fructosa i glucosa.
- Àcids grassos:
representen del 3 al 8%, responsables d’importants propietats de la gelea
reial.
- Minerals: fins
a un 3%, entre els quals destaquen: potassi, calci, sodi, zinc, ferro, coure,
magnesi.
- Vitamines hidrosolubles:
sobretot vitamines del grup B (majoritàriament la B5).
- Moltes hormones, enzims i altres elements encara
desconeguts, que actuen en sinergia amb les vitamines i minerals.
Propietats
terapèutiques
Diversos
estudis n’han demostrat les propietats terapèutiques, la majoria relacionades
amb els flavonoides i compostos fenòlics.
Entre les moltes activitats biològiques que té podríem
destacar les següents
- antisèptica
- antibacteriana (sobretot tòpicament)
- antiviral
- antimicrobiana
- antibiòtica (comparable a la penicil·lina)
- antiinflamatòria
- antioxidant
- antitòxica
- antitumoral
Les persones que han consumit gelea reial experimenten
un sentiment general de benestar, és a dir, una resistència a
la fatiga, més rendiment intel·lectual (més concentració i memòria) i autoconfiança;
tonifica i equilibra el sistema nerviós. A més els seus nutrients actuen com a
estimulant global, milloren la resposta immune contra agressions externes i
reforcen les funcions generals del cos. En general, es tolera molt bé (en cas
de dubte, se’n pot prendre una dosi petita diluïda), fet que la converteix en
un tònic natural únic al món, indicat per a totes les edats i especialment nens
en moments de més activitat, especialment en els canvis d’estació o abans de
l’hivern per prevenir refredats i infeccions.
Contraindicacions
Com
que concentra molts nutrients, cal prendre certes precaucions. Es recomana
vigilar, i fins i tot, evitar-la en cas d’al·lèrgia, malaltia
d’Addison, asma, migranyes, taquicàrdia i hipertensió.
Precaucions
en el consum
La
gelea reial pot administrar-se per via oral o intravenosa, que es reserva
únicament per a determinats pacients que reben teràpia en centres hospitalaris
especialitzats. Hi ha diferents presentacions: barrejada amb mel d’abelles,
pol·len i pròpolis, en càpsules, pastilles o fresca. També s’aplica tòpicament
a través de productes de cosmètica.
Si bé la gelea reial fresca és la més natural i
nutritiva, més enllà del seu sabor aspre que la fa poc atractiva, no és la més
recomanable ja que és molt inestable fora del rusc. Mentre és a la cel·la per
alimentar la larva, aquesta li fa d’agent conservant i no es degrada, tot i que
arriba als 37 ºC. Però un cop fora del rusc, cal conservar-la a menys
de 2 ºC, perquè no perdi propietats. És termosensible, fotosensible i, com
que té molta humitat (68%), es descompon amb facilitat, cosa que origina
radicals lliures. Per assegurar la cadena de fred i la bona conservació del
producte, alguns experts recomanen consumir la gelea reial congelada i seca
(liofilitzada), que és més estable i fàcil de transportar. Les diferències
nutricionals amb la fresca són mínimes.
Cal prendre la gelea reial moderadament, al matí i en
dejú, començant amb dosis baixes fins a arribar a 100-500 mg diaris per a
adults i la meitat per a nens. No s’han de passar els 1000 mg diaris en cap
cas. El tractament ha de durar 5 o 6 setmanes i cal descansar un mínim de 30
dies si es vol seguir prenent-ne. És recomanable consumir-la fresca i
ecològica. Per potenciar-ne els efectes, val més barrejar-la amb mel, i
deixar-la sota la llengua per estimular els enzims salivars. S’ha de desar
sempre a la nevera. Si se’n pren massa, pot produir cefalea, augment de la
tensió arterial, del ritme cardíac i nàusees.
Per
tenir en compte
Finalment, és important recordar que la gelea
reial no és un producte vegà, ja que és un subproducte del regne
animal.
